Carta de la Josefina Porra i la Núria Gras.
ATIDA (Associació de trasplantats i donants d’Andorra): El passat 14 d’octubre, el Parc Central d’Andorra la Vella va acollir el 1r acte en Homenatge al donant. Un acte festiu però sobretot molt emocionant. I és que en aquest acte vam poder gaudir del ball de l’Esbart Santa Anna i vam vibrar amb els pilars que van fer els Castellers d’Andorra.
Però la part més emocionant de l’acte la van protagonitzat la Josefina Porras i la Núria Gras.
La Josefina és donant en vida d’un ronyó a un familiar i va ser cofundadora d’ATIDA al 2016. La Núria és trasplantada de ronyó d’un donant difunt i va ser la primera presidenta d’ATIDA i cofundadora de l’Associació.
Durant l’acte, les dos van llegir una carta que van escriure amb tot el seu cor, estant cadascuna en diferent visió del que és la donació. La Josefina com a donant i la Núria com a trasplantada. A continuació podreu llegir les línies que ens van recitar aquell dia i que sense dubte van emocionar a tots els assistents.
Josefina Porras: UN RAIG DE LLUM
“Cal que us digui
que hi va haver un temps
que vam buscar camins
de llums per boscos en la nit
cobejant un raig de llum,
i ens hi arrapàvem a aquest deler.
Només sabia que sobreviuries
a tots els infortunis.
Era l’obstinació de tot contra tot.
I intuint les pulsions del meu cor
et vaig dir: faré meu el teu desig!
Això va ser el preludi d’alguna cosa,
era el moment d’oferir-te’l,
així, talment,
com un estel fugaç
fet d’instants i
profecies, em vaig convertir
en el teu raig de llum,
i àvida de generositat i d’amor
a frec de llavis et vaig insuflar:
existiràs en mi i jo en tu
fins al darrer alè”.
Núria Gras: NO HO SABRÀS MAI
“No ho sabràs mai però vas arribar quan menys m’ho esperava i quan més et necessitava.
Em balancejava al caire d’un precipici i no sabria dir-te si vivia o simplement subsistia. Tu, em vas deslliurar d’una dependència indesitjada retornant-me de cop a una vida sense restriccions.
No ho sabràs mai, però vas fulminar de cop aquells dilluns d’espasmes a les cames per excés de líquid al cos, aquells dimecres on la pressió arterial jugava com una nòria, i aquells divendres quan el cos ja esgotat de tantes punxades, feia que la darrera sessió d’hemodiàlisis fos interminable.
No ho sabràs mai però he plorat sola i a fosques, de matinada. T’he imaginat milers de vegades. Mentre t’esperava, i abans i tot de trobar-nos, ja t’havia promès que quan arribessis t’estimaria com si fossis meu.
No ho sabràs mai, però cada dia quan em llevo acaricio la nostra ferida. La que ens uneix. La que et permet estar dins meu i jo dins teu. I et sento. Sento sota la meva pell com la vida batega”.
Des d’ATIDA gràcies a la Josefina i a la Núria per voler posar paraules als pensament, emocions i sentiments plens de por i alegries que passen els donants i els trasplantats.
